La migradesa dels estudis historiogràfics referents a la música a Catalunya en el present segle ens obliga una i altra vegada a caure en els tòpics ordits pels musicògrafs que ens han precedit en l'afany de mostrar els camins pels quals ha transitat la música del nostre segle. I malgrat això som un país afortunat. Un dels imperatius que cal encarar sense por és el de situar els autors que han deixat petja en contextos generacionals que permetin veure els processos musicals com el resultat de processos globals, i cal fer-ho sense apriorismes com el d'emmirallar-nos excessivament en els plantejaments que advertim en centres culturals als quals voldríem assemblar-nos, que ens conduirien a falses conclusions. La figura de Blancafort ho reclama.
Manuel Blancafort (1897-1987) fou un músic que rebentà tots els tòpics, perquè ni formava part dels cercles musicals del moment ni tingué una acurada formació musical en centres estrangers de renom i, tanmateix, sense ofici pretès, és un autor que reclama la reaparició en els repertoris, sobretot en un país en què ni sobren els músics ni l'obra de format gran. La recent aparició d'una monografia dedicada a ell ha fet reviscolar en els ambients culturals del país la necessitat de referir-s'hi novament, però una revisió ocasional, amb motiu del centenari del naixement i el desè aniversari de la mort, fóra un engany al qual no hauríem de plegar-nos.
No entrarem ara a detallar la biografia, per altra banda sorprenent en un home amb tendencia a l'intimisme, ni a anotar amb precisió moltes de les circumstàncies personals de la seva vida; tan sols voldríem destacar alguns aspectes de la seva trajectòria creativa en allò que esdevé emblemàtic de la generació que representa. En primer lloc, voldríem fer referencia a la peculiaritat del seu aprenentatge musical, iniciat amb el seu pare, Joan Baptista Blancafort, propietat del Balneari Blancafort de La Garriga i amant de tota mena d'enginys; el 1905 fundà la fàbrica La Solfa, de picatge de música; aquesta empresa traduïa les solfes en perforacions en els rotlles de paper que després passaven a la pianola i la feien funcionar; Manuel va començar a ajudar el seu pare molt aviat, i quan va ser-ne capaç, va ocupar-se d'aquesta tasca; en els rotlles de pianola Victoria, s'hi perforaven les notes de músiques molt diverses, des de les frivolitats del moment fins als repertoris operístics adaptats al piano i les obres pianístiques més avantguardistes, en especial dels autors francesos del moment.
El creixent rigor de la técnica pianolística i la seva rica difusió en els cercles burgesos de les grans i petites ciutats justificava que alguns dels grans intèrprets, com ara Ricard Viñes, acceptessin d'interpretar obres seves per tal que fossin enregistrades les seves versions. Aquesta tasca ocupà Blancafort un quart de segle, fins que pels voltants de l'Exposició Internacional de 1929, la força amb què irrompé la ràdio i altres enginys de difusió sonora feren inoperatives les pianoles. Blancafort aprengué a compondre a través de l'anàlisi en detall de les obres dels autors més admirats, una forma peculiar de fer-ho en què, molt probablement, no tingué precedents.
Reclòs al Balneari, lluny de la capital, Blancafort es mantingué atent a les novetats musicals d'arreu gràcies a l'amistat amb Mompou, iniciada el 1914, i gràcies a les constants visites d'homes de la cultura i la música que arribaven a l'establiment termal per tal de refer-se: D'Ors, Pedrell, Pahissa, Morera, Lamote de Grignon i molts altres passaren per casa seva i li donaren consells a propòsit de la seva obra compositiva. Per això, a desgrat de l'allunyament, Blancafort fou un dels animadors del cèlebre Grup dels Vuit i un dels pocs catalans interpretats en el festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, l'abril de 1936, on donà a conèixer la "Sonatina antiga-Les ombres perennes".
Per la seva adscripció a l'estètica francesa, adquirida gràcies als contactes amb París per mitjà de Mompou o directament en el primer viatge que realitzà a París per tal de traslladar-se després a Nova York i Chicago, Blancafort formaria part juntament amb Mompou de l'autoanomenat Grup dels Dos o de la generació de l'antitranscendentalisme, que es definia per una nova sensibilitat a favor dels temes suburbials i intimistes, fabricats per unes harmonies discretament cromàtiques i embolcalladores, i en contra de l'ampul·lositat wagneriana i straussiana. Aquesta inclinació generacional quedà diluida a partir de l'acabament de la Guerra Civil Espanyola; aleshores Blancafort, que hagué de traslladar-se a la capital per tal de donar acolliment escolar als seus fills i trobar ocupació laboral, es tancà encara més a casa seva per tal de donar curs a la seva inventiva sonora, i se separà dels cercles musicals barcelonins i diluí els trets generacionals.
El cercle Manuel de Falla, fundat l'any 1947, ja no comptà amb la seva presència, sinó la del seu fill Albert, mentre Manuel es dedicava a la composició, i es comprometia en un tipus d'obres que quedaven estèticament al marge de les novetats que seduïen les joves generacions. Per això podem considerar dos grans períodes en la composició de Manuel Blancafort.
1. Des dels inicis fins a la guerra civil Blancafort dóna especial relleu a la obra pianística de petites dimensions; s'hi poden trobar els "Jocs i dances al camp" (1915), les "Notes d'antany" (1919), els "Cants íntims I i II" (1918-1924), el "Parc d'atraccions" (1920) o "American Souvenir" (1926), en què l'autor obre els ulls i contempla el seu entorn i el tradueix en impressions íntimes, o bé en la "Sonatina en Do" i la "Sonatina antiga", que ens parlen del seu interés per les formes clàssiques. Especialment popular va esdevenir la "Polca de l'equilibrista", un dels episodis del "Parc d'atraccions" que donà la volta al món i fou coreografiada per Joan Magrinyà (1932) amb figurins de Grau Sala.
En aquests anys mostra ja una certa inclinació per les complexitats orquestrals, i el 1929 inaugura el seu catàleg amb "Matí de festa a Puiggraciós", de carácter pintoresc, que s'acosta més al nacionalisme que no a l'avantguardisme; aquesta primera aventura seria seguida d'"El rapte de les sabines" (1931), en què Blancafort es proposa fer un ballet en uns anys en què aquest genère era molt ben rebut en els ambients moderns, però es quedà en una suite.
Aquesta tenacitat compositiva en un home marginal com Blancafort només s'explica pel carácter individualista que proporcionava la llunyania geogràfica i espiritual respecte dels moviments musicals del moment, entre noucentistes i nacionalistes, d'una banda, i durament avantguardistes, de l'altra. Ja aleshores el compositor escrivia i reescrivia una i altra vegada les seves obres, demanant consell als seus amics, especialment Mompou, a més de Longàs, Lamote, etc.; era tant un afany de perfeccionisme com un escrúpol d'autodidacte.
2. Després de la guerra Blancafort s'atreveix amb el quartet ("Primer Quartet", 1948; "Quartet de Pedralbes", 1950) amb l'ajut de la seva esposa i els consells de Joan Massià; amb el concert per a piano ("Primer concert en Do", 1944; "Concert Ibèric", 1946), amb l'entusiasme de Toldrà, que els va estrenar, i de Maria Canals, que s'interessà vivament en les partitures pianístiques de Blancafort; amb la música simfònica ("Simfonia en Mi", 1950; "Rapsòdia Catalana", 1953), també estrenada per Toldrà, i la música simfonicovocal ("Cantata Virgo Maria", 1965), que li estrenà l'Orfeó Català, a qui anava destinada i que li atorgà el primer premi en un concurs.
Totes elles són obres de factura clàssica, distribuïdes en moviments agògicament alternatius, basades en la tonalitat principal i amb una llibertat harmònica més pròpia del nacionalisme de primers de segle que no pas de l'experimentalisme dels anys cinquanta; tanmateix, Blancafort justificava la seva indiferencia davant l'experimentalisme per la necessitat que tenia de mostrar el seu academicisme amb la passió del convers.
Una visió desinhibida de la història recent de la música catalana, que no posi com a condició indispensable la voluntat aventurera, col·loca Blancafort entre els compositors de més interès del moment, per la detallada elaboració de les obres, en les quals mostra un acurat coneixement dels repertoris musicals rusos -Prokofiev, Rachmaninoff-, com també una especial passió per Ravel i Debussy i els corrents musicals francesos de la postguerra.
Amb ell tenim un dels testimonis més directes dels esdeveniments culturals i musicals del present segle i alhora un tenaç autodidacte en un país que fins fa poc es nodria bàsicament d'aquesta espècie de músics que havien de compensar la manca d'escola per una alta dosi d'enginy i tenacitat. Situat entre la generació modernista, excessivament adolescent, i la noucentista, d'una maduresa casolana, Blancafort opta per mirar a l'estranger per tal de defugir el nacionalisme que ell anomenava “d'espardenya” i dotar el país de música amb voluntat de pervivència. Fer-ho posible és tasca de política cultural i d'empresa musical.
Article publicat el mes de setembre de 1997 a "Revista Musical Catalana".