Tinc present la meva primera aproximació a la música de Manuel Blancafort en els anys trenta, al final del període republicà. Recordo concretament l'entusiasme que em va despertar la seva Polka de l'equilibrista, que havia escenificat el ballarí Joan Magrinyà amb un graciós figurí de Grau-Sala. La seva audició va despertar la meva curiositat per a conèixer la suite El parc d'atraccions en la qual figurava l'esmentada polca i vaig poder aconseguir la publicació de l'editorial francesa Maurice Sénart i així descobrir l'alè renovador d'aquelles sis peces que havia estrenat temps enrere l'inoblidable Ricard Viñes a París.
Barreja de sorpresa i admiració em va produir la temàtica de cadascuna d'elles, sobretot la ironia, el sentit paròdic i el deliberat èmfasi de Música militar a la terrassa i la darrera, Prop del dancing, amb el seu ritme molt de l'època i en que figura un fragment que porta l'epígraf de foxtrot.
Per a mi, aleshores estudiant a la pretèrita Escola Municipal de Música, Blancafort semblava obrir-me les portes d'un nou panorama d'imatges vives i actuals que els meus mestres no havien volgut mostrar-me o, tal vegada, és molt possible que ignoressin. Era quan a Barcelona es mantenia encara el culte a Wagner, que van idolatrar els artistes catalans de la Renaixença i del qual alguns joves d'aleshores intuíem la propera dissolució o substitució per models menys obtusos, més orientats vers la llibertat. Manuel Blancafort, amb la seva música plena de frescor i tensió, apareixia en aquells anys com un dels nostres enfants térribles del moment. Així ho consideràvem comparant-lo amb altres personalitats de la generació anterior a la seva.
Vaig arribar aleshores a conèixer, a distància, la figura pulcra, en aparença asèptica, de l'artista. L'Orquestra Pau Casals havia estrenat el seu poema simfònic El rapte de les sabines, que ens va revelar una altra faceta seva, la del perfecte coneixedor dels recursos orquestrals, dels quals se servia sense la més petita subordinació als formulismes del postromanticisme germànic, inclinat cap a una visió més aviat francesa de l'univers sonor il·luminat amb una policromia de ressonàncies netament catalanes.
Vaig trobar aquesta tendència en una tercera ocasió en que vaig haver d'escoltar una obra seva: en el Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània (SIMC), que va tenir lloc a Barcelona l'any 1936, poques setmanes abans de l'alçament militar que estriparia el nostre país, en què el pianista Pere Vallribera va interpretar una peça de factura neoclàssica, la seva Sonatina antiga, la qual ignoro per quina raó va figurar en el programa amb el títol de Les ombres perennes.
Vaig veure aleshores l'artista i no vaig poder evitar de diferenciar-lo dels meus mestres venerables, posat a l'estampa ferrenya i violenta d'Enric Morera, la gravetat ombrívola d'Antoni Nicolau o l'alegre dolcesa de Lluís Millet. Manuel Blancafort aparentava tot el contrari amb el seu aire de d'home de negocis, expeditiu i optimista. Podria identificar-lo en tot cas amb els compositors del noucentisme, amb els seus col·legues, Frederic Mompou, el seu amic entranyable, subtil i refinat, Baltasar Samper, que feia sempre la sensació de llunyania, Robert Gerhard, circumspecte amb la seriositat d'un especialista científic, i Ricard Lamote, home selecte i de bon ofici.
Gerhard treballava aleshores depenent del seu amic i mestre Arnold Schönberg, adscrit a l'Escola de VIena. En canvi, Blancafort, amb Mompou i Samper, captava la petita revolució del postimpressionisme parisenc. Era quan al Liceu havien actuat els Ballets de Montecarlo, hereus dels Ballets Russos de Diaghilev, presentant coreografies sobre músiques de Poulenc, Auric, Respighi o Manuel de Falla amb decorats de Picasso, Miró, Pruna, Raoul Dufy, Maurice Laurencin, Derrain i Berard entre altres.
Aquest ambient de renovació, d'aventura creativa, no podia deixar d'influir en l'orientació de Blancafort, tot i que por sobre de tot dominava en les seves obres el més profund sentiment de catalanitat. A partir d'aleshores, des de les primeres produccions del 1915 -cançons, peces pianístiques i alguna d'orquestral- fins al 1936 la música de Blancafort, aguda i a vegades tendrament lírica, va quedar perfectament adscrita a unes perspectives estètiques la crisi de les quals la guerra civil precipitaria.
El drama de la nostra contesa bèl·lica va afectar profundament el compositor i va representar per a la seva activitat lírica una crisi de conseqüències perceptibles. Tot i que va escriure alguna cosa els primers anys de postguerra que acusava reminiscències del seu primer estil, és evident que va considerar periclitats els seus principis essencials. Aquesta actitud no quedava lluny de coincidir amb el moviment musical europeu, renovat després de la conflagració mundial. El gust per les petites formes concises, per l'expressió epifgramàtica, el sentit lúdic i un recòndit propòsit inconfessat però cert d'epater le bourgeois va caure en desús substituït per un desig d'aproximar-se a una re-estructura absent de tota especulació vel·leitosa o trivial.
Aquesta tendència va representar un cert retorn a conceptes més espiritualistes susceptibles de ser plasmats en contextos sòlids i alambinats. Blancafort va trobar la seva nova manera en les possibilitats de l'orquestra no tractada com a ampliació de certes realitzacions cambrístiques, sino dotada d'entitat arquitectural pròpia i independent.
Aquesta característica comença a concretar-se en els dos concerts per a piano i orquestra que va estrenar Maria Canals (1944-46). En tots dos casos l'autor se cenyeix, com no ho havia fet fins aleshores, a una correcció formal que no li impedeix expressar-se amb plena sinceritat. Així endevinem que en la ment de Blancafort han germinat nous conceptes creatius. La seva música ha assolit ja una maduresa lúdica que contituirà el valor definitiu de la seva obra posterior.
Amb la seva Simfonia en mi, que data de 1950 (guanyadora del premi Ciutat de Barcelona), s'afirma amb un traç segur i un llenguatge en el qual convergeixen tres premises essencials que a partir d'aleshores vertebraran la seva manera de plasmar el fenòmen musical. D'una banda, la seva actitud rigurosa, l'afany de construir l'obra ben feta. D'altra, un desig d'incorporar-hi tot el que va poder tenir de trascendent, la seva música de la primera època, continuant fidel a si mateix i mantenint un caràcter viu i fresc en els seus pentagrames. Finalment, el de conservar irrenunciablement el segell autòcton que serà sempre constant en cada nova producció, de vegades subtilitzat al màxim, d'altres amb referències directes d'allò que és popular, però en la majoria de casos atenent el precepte de Manuel de Falla definit com «la possibilitat d'aconseguir allò autèntic sense acudir a allò directament literal».
En aquest estudi biogràfic de Manuel Blancafort es podrà observar el procés de la seva evolució, que jo centraria en les composicions a les quals he fet referència fins aquí, vinculant-les amb les més importants, que assenyalen la tasca del mestre en el període que abasta des dels dos quartets al final de la dècada dels quaranta, fins a les seves darreres Evocacions, donades a conèixer el 1969, passant per la seva partitura més ambiciosa, les sis estampes vocals simfòniques Verge Maria (premi de l'Orfeó Català), la Rapsòdia catalana, per a violoncel i orquestra i altres peces menors, entre elles nombroses cançons.
Vaig veure darrerament Manuel Blancafort, que vivia a casa de la seva filla Camil·la, poc abans de la seva mort. El vaig trobar especialment animat repassant partitures amb el propòsit de d'ordenar-les i transcriure per a orquestra algunes d'escrites originàriament per a piano. Ignoro si va poder portar a terme aquest propòsit, però encara que no fos així, la producció que ens va llegar és prou abundosa en peces de cambra, vocals, corals, per a solistes i diverses formacions instrumentals i simfòniques perquè poguem considerar-lo un compositor prolífic, de marcada i interessant significació i d'una categoria humana i artística d'absolut primer ordre.
Aquest text correspon al pròleg de la biografia de Manuel Blancafort escrita per Xosé Aviñoa (Edicions Proa i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1997).