La música catalana ha experimentat en la primera meitat de segle, una sensible i ràpida evolució orientada en el sentit de deslligar-se, en les seves manifestacions, d'aquells ingredients que desfiguressin els veritables límits de la seva personalitat. En el transcurs d'aquest mig centenar d'anys un sector de compositors integrat per Toldrà, Mompou i Blancafort, ha assolit equilibrar l'expressió d'un contingut espiritual específicament català amb formes proporcionades i ajustades a aquest i ha aconseguit arrodonir la personalitat musical de Catalunya com a manifestació cultural amb característiques pròpies.
Ha estat en el transcurs d'aquest període que s'ha adquirit consciència que en el nostre temperament, les creacions d'alta metafísica no encaixen com expressió sincera de la nostra sensibilitat i que aquesta trobarà millor el ressó de la seva pròpia veu en obres de perfils menys grandiosos en els quals l'emoció resti cenyida a continguts específicament musicals, i l'anècdota estètica suggerida per l'atmòsfera sonora respongui a un principi de claredat temàtica. Breu: calia retrobar la nostra primària cordialitat d'expressió, perduda en el confusionisme originat per les tendències importades a finals del segle XIX, en altres principis menys literaris i més escaients al nostre caràcter. Per això, debades assenyalaríem com expressió de la personalitat musical de Catalunya obres com Els Pirineus, del mestre Felip Pedrell o Gala Placídia de Pahissa, posem per cas, i en canvi no dubtaríem en assignar com a manifestació de l'esmentada personalitat, composicions d'intenció tan diversa com la Pregària a la Verge del Remei, de Millet, La mort de l'escolà, de Nicolau, les Cançons i Danses de Mompou o els Quartets de Manuel Blancafort; i cal remarcar que la qualificació no seria conseqüència del fet d'emprar temes populars en algunes d'aquestes obres, sino del convenient equilibri entre el fons musical, ajustat a l'esperit de la nostra música tradicional i el mitjà formal de que es serveixen en la seva manifestació.
A aquest sentit d'equilibri i ponderació respon l'obra de Manuel Blancafort el qual, en el curs de la seva evolució artística ha mantingut inmutable l'anivellació de forces espirituals i tècniques que la integren: en ella el contingut emocional i estètic de profunda arrel catalana, resta sempre vinculat a una sòlida estructura formal producte de la conscient voluntat constructiva que en general presideix tota la seva producció.
Blancafort, però, no perd , de cara al seu instint constructor, la visió del que ha d'ésser la creació artística i sap que el que en últim terme cal tenir present és la intenció incorporada a l'obra produïda. No creiem per tant aventurat que Blancafort és un clàssic en el sentit estricte del mot: pel control que la intel·ligència ofereix sobre l'expressió sentimental de l'obra.
Entrant per un moment en el comprometedor terreny de les comparacions direm que si la forma és en Frederic Mompou una conseqüència impremeditada o accidental de la seva manifestació musical, en l'obra de Manuel Blancafort és requisit necessari per assolir la seva íntima necessitat de concreció.
Ara, la visió estètica que la producció de Blancafort presenta, s'ajusta a la perspectiva formal que arquitectònicament ens ofereix. El llenguatge és clar i concís, l'esperit que l'anima, cenyit a la terra, però vitalitzat per un criteri expansiu i ample, lluny del pairalisme que tan sovint ha ofegat autèntics valors: l'essència catalana que conté, convenientment elaborada de manera que el treball intel·lectual no apagui la seva primària espontaneïtat, i així la seva obra no pren mai una significació d'estancament espiritual puix que si el criteri estètic de l'autor evoluciona, al mateix ritme ho fa la concepció formal cenyint-se a les noves necessitats d'expressió.
El camí recorregut des de les primeres obres fins a la producció recent, és considerable. En El parc d'atraccions és l'anècdota o l'instant el que centralitza l'atenció de l'auditori. Podriem assegurar que sota cada una de les peces que composen l'obra s'hi amaga una singular voluntat d'intranscendència -Coc et Arlequin a França-, però què, en la nostra música, té la particular significació d'enriquir el seu patrimoni espiritual introduïnt l'intimisme -com en els Cants Íntims- i l'humor i la ironia com a continguts humans possibles d'expressar. Si tenim present el clima musical català a les primeries de segle, amb la renaixença de la música coral de procedència popular iniciada per Clavé i continuada per Nicolau i Millet, per una banda, i per l'altra, l'esforç de donar al nostre teatre musical, mancat de tradició, categoria de drama nacional, comprendrem la importància que tingué l'aparició d'una obra amb característiques inèdites com les esmentades, la qual, en senyalar un nou front en la nostra evolució, va projectar la seva eficàcia vers altres plans de la sensibilitat.
American Souvenir es manté en la mateixa línia d'agilitat que El parc d'atraccions; però el primer manifest d'humor no trigà a transformar-se per deixar pas a una altra concepció en la que l'anècdota o el detall es dilueixen en un total més gran, i l'obra si bé abandona el color pintoresc, el guanya en canvi específicament musical i adquireix una nova dimensió de profunditat.
El Primer concert per a piano i orquestra, malgrat les influències que hi coincideixen, representa el primer pas vers la simplificació de l'estat de maduresa que Blancafort ha assolit actualment amb el perfecte equilibri entre forma i expressivitat i així en la Simfonia en Mi, els dos Quartets o en el Segon concert per a piano, que venen més tard, elimina les dites influències i les anima d'un esperit que respon a una claredat temàtica purament catalana, de vegades de procedència popular, -segon Quartet- i altres vegades de creació personal, però matissada sempre per idèntiques característiques de transparència i lluminositat que són completades per l'exposició clara i el lògic desenvolupament del discurs musical. Manuel Blancafort, amb un deliberat propòsit de concreció, no s'ha desviat del camí que la seva natural i espontània inclinació per la claredat li ha imposat. Ha volgut ignorar en el seu treball, els corrents estètics que sota un programa de dubtosa novetat amaguin idees confuses, o les que per un rigor d'ordre constructiu desconeguin que forma i tècnica són expressions mancades de sentit en front del problema estètic que l'obra musical ha de resoldre en últim grau. I en la seva posició de músic català no ha oblidat l'amplitud del nostre horitzó musical i així ens dóna una obra clara, madura, assenyada i sòlidament estructurada, fidel expressió de la seva personalitat en l'ordre individual i que, en el social, representa la síntesi vivent de la cultura musical de Catalunya.
Extracte del llibre de Manuel Valls "La música catalana contemporània" (Biblioteca Selecta, 1960).