Les grans obres clàssiques reflecteixen sempre una concepció de com és i com deu ser l'art. Entre les diverses concepcions del quefer artístic, la racionalista i la romàntica - com tipus ideals- serveixen per a orientar-nos.
En la música trobem prototips d'aquestes concepcions. Hi ha autors - com per exemple Bach- que estan més preocupats pel taller de la música, per la construcció perfecta que per la transmissió de sentiments. Bach és un bon exemple de compositor racionalista. En escoltar les seves obres es percep la grandesa de la construcció de la raó humana. L'Art de la fuga o el Clau ben temprat tenen una perfecció matemàtica. Les seves obres suggereixen proporció, mesura i grandesa. Ens impresionen perquè es dirigeixen fonamentalment al nostre intel·lecte.
Enfront d'aquesta, existeix una altra concepció de l'art, a la qual convencionalment se li podria denominar romàntica, que sosté que la funció principal de l'art és transmetre sentiments o fer participar en una situació sentimental. En aquest sentit el taller de la música, la construcció, estan subordinades a la inspiració i al moment espiritual. Chopin podria ser considerat com un dels prototips de músic romàntic. No ens impressiona perquè suggereixi idees proporcionades, equilibrades i racionals, sino perquè se'ns dirigeix al cor.
El nostre avi, Manuel Blancafort, pertany sense cap dubte al segon tipus, al dels músics romàntics. Va mancar de formació musical professional i va ser autodidacta. Mai va saber tocar bé un instrument. No va ser per tant un autor que considerés que la perfecció de la música s'aconsegueixi en base a la perfecció de la construcció. Blancafort sempre va sostenir que el secret de la música, el secret de la composició és íntim, individual i intransferible. La música és un do. L'arquitectura musical està subordinada a la inspiració i al subjectivisme individual. El que caracteritza a l'obra d'art és la individualitat i la singularitat perquè el que ens interessa d'una obra d'art no és el que té en comú amb les altres, sino el que la diferencia. I aquesta singularitat només pot ser el reflex de les impressions i sentiments de l'autor. Qui té aquesta capacitat de transmetre, aquest és artista.
Aquesta actitud està d'acord amb la seva formació musical i la seva concepció del món. No és d'estranyar que de jove volgués ser arquitecte - l'antítesi de la seva concepció de la música- ja que sempre desitjem allò del que realment manquem. Potser un dels seus grans mèrits personals hagi estat aconseguir expressar els seus sentiments a través de la música sense tenir ni grans mestres ni contactes professionals permanents i estables. La família Blancafort de la Garriga, que posseïa una fàbrica de sabons i colònies, un negoci de rotllos de pianola i un famós Balneari, no va dotar als seus fills d'estudis avançats ja que considerava que el futur estava assegurat en el patrimoni familiar. Tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista social els va semblar que no era necessari sortir del seu entorn. La fàbrica oferia una vida confortable i el Balneari permetia mantenir contacte amb les elits del país.
Ese entorno rural familiar -típico de Catalunya- explica por qué Blancafort fue autodidacta y por qué tuvo el tiempo suficiente para la propia formación. La ausencia de preocupaciones materiales, el contacto con la fábrica de rollos de pianola -su auténtica escuela según afirmó en más de una ocasión- y la amistad con Mompou le permitieron dedicar gran parte de su juventud a la música. En esta época viajó a París y a New York, tuvo numerosos contactos con los círculos musicales e incluso ejerció de enfant terrible. La guerra arruinó a la familia Blancafort y Manuel tuvo que trasladarse a Barcelona y reiniciar su vida trabajando en una compañía de seguros y compaginando la actividad laboral con la actividad de compositor.
Aquest entorn rural familiar - típic de Catalunya- explica perquè Blancafort va ser autodidacta i perquè va tenir el temps suficient per a la pròpia formació. L'absència de preocupacions materials, el contacte amb la fàbrica de rotllos de pianola- la seva autèntica escola segons va afirmar en més d'una ocasió- i l'amistat amb Mompou li van permetre dedicar gran part de la seva joventut a la música. En aquesta època va viatjar a París i a Nova York, va tenir nombrosos contactes amb els cercles musicals i fins i tot va exercir de enfant terrible. La guerra va arruïnar a la família Blancafort i Manuel va haver de traslladar-se a Barcelona i reiniciar la seva vida treballant en una companyia d'assegurances i compaginant l'activitat laboral amb l'activitat de compositor.
De petits li vam conèixer com el temut i respectat avi, que es tancava en el seu ampli despatx de l'últim pis de la seva casa de Sarriá i apareixia metòdicament a les sis de la tarda per a prendre el cafè en el bar de la plaça. Se'l veia sempre preocupat, nerviós. Un diria que li pesava viure, que li pesava la seva nombrosa família i que les preocupacions diàries l'absorbien de tal manera que eren escassos els minuts que dedicava als seus fills i néts. Era autoritari i exigent. Era un pare - i un avi- distant. Però aquells llunyans i misteriosos acords que sortien del seu despatx exercien sobre nosaltres una estranya fascinació. D'adolescents, aquelles rituals entrades en el despatx per a saludar a “l'avi”, abans d'anar a jugar al jardí, es van anar allargant lenta i progressivament. Primer parlàvem d'estudis i excursions. Fins que un dia vam començar a parlar de música. Per aquell aleshores érem ja molt aficionats a Bach, Purcell i Beethoven. Però de la mà de l'avi vam acabar per descobrir a Ravel, Debussy i Stravinsky. La seva persona se'ns apareixia ara sota una nova llum.
Blancafort vivia en tensió entre el reclam de la seva família i el del seu do musical. Per a mantenir aquest do i per a fer-lo rendir havia de protegir-se. I sense cap dubte la seva vida va transcórrer entre els dos pols, la música i la família. El despatx i una rutina escrupolosament respectada constituïen el seu cinturó protector, el refugi que li permetia trobar la solitud que tant necessitava per mantenir viva la flama de la creativitat. Un bon dia ens vam adonar que havíem passat a formar part de la seva rutina i les visites es van tornar llargues, regulars i esperades. Havíem penetrat en el santuari.
Arribàvem aviat i ens tancàvem en el despatx. Els seus dits recorrien amb poca traça el teclat del piano per a mostrar-nos un nou acord, analitzar la inquietud produïda per una modulació imprevista, o comparar diferents alternatives per a reconduir el discurs harmònic a la tonalitat bàsica (“ja sóm a casa” deia satisfet, i se li il·luminava la cara). També escoltàvem i analitzàvem obres seves o d'altres autors en un vell magnetòfon Ingra. O es posava al piano per a esmicolar el cèlebre acord del Preludi de Tristà. Comentàvem també alguns dels seus secrets, com la utilització de la melodia del cant gregorià Tantum ergo com a tema principal del primer moviment del Quartet en do (que resulta difícil de reconèixer pel seu distint tractament rítmic) o la subtil influència de la Simfonia Italiana de Mendelssohn sobre la seva Simfonia. Després arribava l'hora del sopar que “l'àvia” ens havia preparat, sempre amb el seu toc personal. I parlàvem de política, ciència, universitat o art. Després del sopar engegava una vetusta ràdio i jugàvem a endevinar l'autor i l'obra que estaven interpretant. No ho fèiem malament. Aquesta època va condicionar la nostra manera de ser per a sempre.
En l'ambient recollit del seu despatx vam descobrir en el nostre avi a l'home molt religiós i conscient de l'esquinçadora escletxa entre l'anhel espiritual i transcendental de l'home i les limitacions de la seva humanitat. Per a en Blancafort la música no va ser mai una professió. Va escollir la música en llibertat com a resposta a una necessitat personal íntima que tenia les seves arrels profundes en aquesta escletxa. I no obstant això, tot i que aquest és l'esperit que les anima, directa o indirectament, poques de les seves obres - totes tardanes - poden qualificar-se de religioses. Un record pot resultar il·lustratiu. Discutíem un dia sobre si la música de Bach és més religiosa que la de Beethoven. Ell és decantava incondicionalment per la de Beethoven. La tensió i el pressentiment vital de l'obra beethoveniana - líric en la contemplació de la bellesa i dramàtic en la realització de la condició humana - està molt més pròxima a la seva visió de la religió que la perfecció arquitectònica del "cosmos de teològica volta" (segons Adorn) implícit en l'obra de Bach. Sempre ens va semblar que la seva actitud enfront d'aquesta discussió era en el fons una declaració d'intencions.
Aquesta visió de la seva música contrasta clarament amb el caràcter "humorista, irònic i intranscendente" que li ha atribuït la crítica especialitzada, basant-se en les seves obres de joventut i sobretot en una de les seves obres més conegudes, El Parc d'atraccions. Però es tracta d'una època de joventut en la qual s'estava lliurant una batalla estètica a Catalunya contra el wagnerisme i el nacionalisme imperants i calia aixecar la bandera del impressionisme de Debussy, Ravel i el Grup dels Sis. És el Blancafort dels anys vint: inquiet, decidit a donar senyals culturals de novetat, "amant de les dissonàncies" i amb un clar perfil de enfant terrible. Però, si es segueix amb cura l'evolució de la seva obra, aquesta caracterització es dilueix aviat. Amb el pas del temps Blancafort torna a un clasicisme molt personal - possiblement influït per el Stravinsky de Pulcinella - que manifesta una sòlida voluntat constructiva. Presta més atenció a l'estructura formal i l'orquestra pansa a ser un mitjà d'expressió habitual. L'harmonia, vibrant i agressiva en el Parc d'atraccions o El rapte de les sabines, adquireix tons melangiosos, greus i fins i tot angoixants en les seves obres de maduresa com els Quartets de corda, la Sonatina antiga , o la Simfonia. I encara que la seva música sempre "cantava" - com solia dir per a emfatitzar el paper de la melodia - probablement sigui a través de l'harmonia on hagi expressat millor la seva actitud personal i la seva visió del món. I per sobre de l'afany constructivista estava sempre el Blancafort romàntic, àvid d'expressió.
La nostra perspectiva és molt limitada en el temps, però personal i directa. En les nostres visites vam poder seguir amb detall la composició d'algunes de les seves obres de maduresa com la cantata Verge Maria, la Sonatina Antiga i Evocacions, obres que per la seva envergadura s'han interpretat molt poc i són molt diferents a les més conegudes obres pianísticas de joventut. Potser la nostra visió parcial del Blancafort madur des de la privilegiada talaia de l'interior del seu santuari, traspassades les muralles del seu cinturó protector, condicioni la nostra valoració de la persona i de la seva obra. Des d'allà, vam veure a un artista sensible i transcendent, que va buscar en la música l'expressió del seu amor al paisatge i de la seva tensió espiritual, que va trobar en la sol·litud el suport de la seva creativitat i que, en alguna ocasió, va cobrir la seva angoixa esperançada amb accents irònics. Però sobretot, Manuel Blancafort era “l'avi”.