Des que vaig sortir de la infància vaig sentir la vocació d'escriure música per a expressar amb ella els meus sentiments. Necessitava comunicar les emocions de joventut davant la vida que començava i, de manera molt particular, volia fixar les impressions de la naturalesa que recollia en els meus perllongats passejos pels turons de la meva comarca.
L'afany d'originalitat no em va obsessionar mai, i la meva guia va ser la sinceritat: compondre modestament, amb fidelitat a mi mateix, procurant afirmar un sentit personal, sense deixar-me dur per qualsevol tendència amb la qual no em sentís identificat.
Han passat més de 40 anys i segueixo en la mateixa posició. En l'època agitada que vivim va apareixent una música frenètica i desesperada. Jo no vull que la música acabi de submergir-nos, sinó que ens tregui a flotació. Si l'ambient és ombrívol, ens convé una llampada d'esperança: a través d'una expressió alegre, plàcida o trista, la música pot elevar l'esperit cap a la serenitat.
Per a aconseguir un art en aquest sentit és necessari que intervingui alguna cosa més que una preparació tècnica. ¿Pot existir un veritable artista desproveït de sensibilitat? Jo creo que sense poesia, sense emoció, no es pot arribar a alguna cosa que elevi l'esperit.
L'actual apogeu de la tècnica va intelectualitzant l'art musical a costa dels valors de tipus afectiu. El concepte que durant segles va ser cridat inspiració està en descrèdit. Si la música podia considerar-se integrada en el grup de les humanitats, ara va passant al de les ciències.
L'última paraula, la música serial, és una assignatura que no entenc quin marge pot deixar a l'expressió del sentiment humà. Considero el dodecafonisme com una tasca experimental, i en aquest sentit el respecto, però tractant-se d'una tasca exclussiva de l'enginy, crec que no té possibilitat d'arribar al cor.
Alguns neguen que el músic hagi de penetrar en les nostres fibres sensibles: ha de provocar únicament una satisfacció intel·lectual, diuen. No comparteixo aquest criteri i considero destructiu l'afany de despullar a la música de la seva condició més noble.
Es propugna que "l'art ha de reflectir la seva època". No estic d'acord, i estimo que deu reflectir la personalitat de l'artista: aquest ha d'obrar amb tota llibertat, sense subjectar-se a altres directrius que les que ell mateix s'imposi. Les iniciatives dels genis són precisament les que creen èpoques noves. Em sembla que amb freqüència ens trobem davant compositors que, per por a semblar antiquats, adopten tendències que no senten: sí tenen talent, escriuen obres cerebrals sàvies, però sense sava. Així, tenim ara molta música a la qual el seu propi creador ha negat, tal vegada, el millor que duu dins de si mateix.
El fet d'estar al dia situa en una posició brillant, especialment abellida quan s'és jove. Ho recordo bé. De vegades, en el transcurs dels anys, el compositor evoluciona, amb benefici per a la seva obra: altres vegades les obres de joventut queden com les millors. Són processos que no segueixen lleis fixes. Quan les orientacions preses en la joventut romanen invariables, el compositor ha de saber resignar-se: l'atenció es dirigirà cap als progressistes. Aleshores, sense perdre la confiança en si mateix, ha d'aconseguir la humilitat necessària per a viure en pau pensant que el que de bó pugui contenir l'obra seguirà dempeus quan les circumstàncies d'actualitat hagin caducat. Els valors no intrínsecs no caduquen.
Vaig entrar en l'adolescència en una època en la qual el wagnerianisme imperava: Barcelona era, com és sabut, un veritable feu de Bayreuth.
Abans de fer els 17 anys, l'estrena d'Iberia, de Albéniz, i uns festivals de música francesa i russa (anteriors a la guerra de 1914) em van impressionar vivament. Vaig descobrir nous horitzons i em vaig persuadir que la nostra música devia encaminar-se en aquella altra direcció. Vaig Imaginar una música catalana en la qual imperés la claredat: simple, descarregada d'excessos contrapuntístics i de cromatismes nebulosos que ofegarien la puresa expressiva de la nostra lírica. Una música tonal, lògica i concisa.
Els meus primers quaderns per a piano, pàgines intimistes, són testimonis del meu amor vers la simplicitat. Amb les seves 28 pàgines, El parc d'atraccions va ser el meu primer pas cap a una obra de major projecció. En aquesta obra s'acusa la influència francesa, que oposava als excessos de trascendentalisme germànic la nota d'humor. No obstant, tot i els trets d'ironia el conjunt roman en la línia de lirisme i de sabor popular.
La meva fe en el nacionalisme seguia afirmada i pensava que nosaltres devíem seguir les petjades de Albéniz, Granados i Falla, però emprant amb preferència el nostre cançoner català com a material per a la creació d'una obra paral·lela a la que ells van construir amb materials d'altres regions espanyoles.
A Catalunya ja es treballava, però, excepte els poemes corals de Nicolau i Millet, la música no es desprenia de la línia d'orientació germànica, ni la composició ni la orquestació anaven pel camí de les nostres claredats mediterrànies.
L'any 1929 el periòdic La Noche va publicar un article sota aquest títol: «Fugir de Wagner és el primer dels manaments que s'han d'imposar a la nova música catalana». Es tractava d'una entrevista periodística en motiu de la meva primera obra simfònica, Matí de festa a Puiggraciós. En lletra destacada i en primera pàgina, aquesta declaració meva va ser molt llegida. Va haver-hi protestes, però jo vaig quedar satisfet i segueixo convençut que aquesta frase, en aquella època, va ser una bona aportació.
Si en el conjunt de les meves obres hi ha també alguna bona aportació en el sentit propugnat, no sóc jo qui pugui jutjar-ho.
Aquest article va ser escrit per Manuel Blancafort l'any 1961 com a resposta a un qüestionari del crític Ángel Fernández Cid. Va ser publicat al diari "El País" el 18 de gener de 1987.