La música de Blancafort arrenca sempre del nucli íntim de la pròpia individualitat. El pla i l'arquitectura són camins per convertir la subjectivitat en objecte i bastir així una composició independitzada del seu autor que, en feliç expressió seva, “es mantingui dempeus”. Segons quin sigui el paper de l'estructura musical i de la naturalesa d'allò que vol expressar, veig quatre Blancaforts: el romàntic, l'iconoclasta, el clàssic i l'espiritual. Cada una d'aquestes personalitats predomina en períodes successius, encara que amb un solapament notori.
En el primer Blancafort, el romàntic, prima l'element espontani emergit del sentiment. La música transmet directament impressions del paisatge - l'element central - i dels seus efectes sobre els estats d'ànim: hi ha tristeses i alegries, cants de joia exuberant i malenconies insondables. “Es de retorn de la muntanya que he escrit la major part de les meves músiques”. Record (la opus 1) Cants íntims , Notes d'antany i les meravelloses Cançons de muntanya ...La música és simple, delicada i sensible. La influència de Mompou notòria. Descobreix aviat l'ampliació de la paleta sonora que ofereix l'orquestra. Els primers compassos d'Ermita i panorama il.lustren perfectament la dimensió addicional que els timbres orquestrals afegeixen per a transmetre la sensació de plenitud que inunda la contemplació d'un ampli paisatge.
La vida de Blancafort es complica i els sorolls i exigències de la vida social li alteren el panorama. Escriu: "el repòs de les ermites va ser substituït per l'estada als hotels, els passejos solitaris pels viatges per mar en l'ambient mundà dels grands paquebots, les olors d'herbes de muntanya per la boira tèbia de perfumeria i tabacs exòtics". El segon Blancafort, l'iconoclasta, brota en aquest context. Per expressar la seva perplexitat pren distància, es situa com a observador distant, i escriu al pentagrama notes entremaliades i plenes de despreocupada ironia, com a "diàleg entre el parc intranscendent i l'autor romàntic esquivant les intranscendències del parc". Encuriosit, milita en els avantguardismes estètics i s'alinea amb el postimpressionisme parisenc. Es el Blancafort del Parc d'atraccions o l'American souvenir . També el dels grans èxits internacionals. Fa mostres públiques de les seves idees rupturistes escrivint articles contra la pesantor de les brumes wagnerianes. Junt amb Mompou, abandona la sala amb afectació quan toquen obres de Beethoven al Palau de la Música i esperen al bar. El seu atreviment arriba fins el punt d'enriure-se'n de les grans obres clàssiques: cap a la meitat del Rapte de les sabines, després d'una frase impertinent del fagot, els violoncels inicien una breu paròdia del segon moviment de la cinquena simfonia de Beethoven que engresca a la resta de l'orquestra. Remata la feta amb un estrident esclat dels metalls. No és d'estranyar que fos acollida amb un petit escàndol per l'Orquestra Pau Casals en 1931.
El tercer Blancafort, el clàssic, evoluciona a partir de la necessitat vital d'odre que li imposen tant la seva personalitat com la seva concepció de la música. Els que l'hem conegut d'aprop sabem que sempre ha cregut de tot cor allò que ja de molt jove va escriure a Mompou: “Els meus tresors són: reglamentació de l'activitat, constància en la reglamentació i repòs continuat i quietut constant.” La seva creativitat necessita ordre i aïllament. També és l'artista responsable d'allò que la música imposa per sí mateixa i - sense ser intel.lectualista- exigeix intel.ligència musical: “Jo crec que no es pot ser romàntic absolut i sí tan sols en la proporció del cinquanta per cent. L'altre cinquanta ha de pertànyer a la intel.ligència, i l'intel.ligència és un artífex que elabora a força de traça, de treball, de reflexió i continuació”. Va satisfer les seves necessitats d'ordre i estructura amb un retorn al classicisme i, com havien fet abans que ell el Beethoven de la Gran Fuga o l'Stravinsky de la Simfonia dels Salms, va acceptar de bon grat les obligacions polifòniques.
Aquest trànsit no li va costar gaire gràcies a la seva llarga formació a la fàbrica de rotllos de pianola. Com en el cas de Bach, la seva experiència com a transcriptor d'obres alienes li va donar un coneixement de les formes musicals profund i lliure de formulismes de conservatori. Els retalls de declamació sentimental i poètica s'articulen ara en frases mes llargues i primen tant les idees en brut com el seu desenvolupament en el sí d'una estructura formal. Cultiva la variació i el contrapunt. La força creativa, la imaginació i la sensibilitat es posen conscientment sota el control de la raó. És sempre fidel a l'origen i manté tot allò que té de transcendent la seva música anterior. En algunes obres, com la Sonatina antiga , el segon moviment del Preludi, Aria i Giga o el primer moviment de la Simfonia segueix el principi barroc de filar la melodia sense interrupció en un teixit contrapuntístic a la manera de Bach o de Scarlatti. En d'altres, com el Concert Ibèric per a piano, utilitza un llenguatge desinhibidament romàntic à la Rachmaninoff.
Dominada la forma, apareix el quart Blancafort que torna a posar tot el talent musical al servei de l'expressió personal més íntima. És la manifestació més madura del seu art. Es dóna a conèixer en els quartets de corda, evoluciona amb cançons com Plany, Ceiño da miña aldea i Ojalá, i es perfecciona amb les obres de maduresa de gran format: Evocaciones i la Solemne Cantata Verge Maria. El romanticisme lluminós de la joventut es tenyeix ara de tons nocturns, ombres perennes i anhels transcendents. No vol excloure la seva música de l'exigència d'espiritualitat que presideix la seva vida interior. Blancafort és un home d'una humanitat apassionada i un sentiment religiós pregon i escassament extravertit. L'any 1945 -quan esbossa els primers apunts dels quartets que acabaria al tombant de la dècada- escriu: “Per primera vegada a la vida, Beethoven! m'ha emocionat. Fins en els temps de la jovenesa, que ens rèiem de tot, el primer temps de la Novena Simfonia em feia respecte (així com la Sonata a Kreutzer). Però avui ja ha estat més que "respecte". La Novena m'ha impressionat vivament i un moment he sentit alguna llàgrima als ulls, pensant en Beethoven i la seva vida dissortada i feliç alhora: grandiosa com si resumís les vides, els sofriments i esperances de mils i mils d'homes.”
Plany, que va escriure a raig al tornar a casa quan va perdre el lloc de treball a la Sudamerica, il·lustra molt bé aquesta nova dimensió del seu art. Un altre exemple interessant és el tercer temps del Quartet de Pedralbes, una mena de nit fosca de l'ànima. Comença amb dos acords retallats, que dibuixen un escenari d'un dramatisme radical . Segueix una súplica angoixada que es va amorosint a mida que es desenvolupa fins esdevenir pregària i acabar calladament amb un finíssim acord d'una serenor plaent. La Cançó d'Isabel, és el desenvolupament meravellós i subtil d'infinites variacions harmòniques sobre un motiu d'una senzillesa grandiosa concebut en un instant d'inspiració feliç. Expressa, amb una intensitat que commou, la tendresa madura que només pot experimentar aquell que ha conegut el dolor. La Cantata Verge Maria és l'obra més ambiciosa, la culminació del seu projecte musical. Vegeu la bellesa de les manifestacions de sorpresa que segueixen al relat de l'anunciació, i l'expressió sublim - amb la soprano acompanyada del cor i un quartet de corda - del misteri i l'acceptació.
Tot en la música de Blancafort recorda la connexió natural entre el paisatge i el sentit últim de l'existència. Com a home sensible no pot defugir el sentiment tràgic de la condició humana. Però només la consciència de la dissort possibilita el tipus de plenitud a la qual aspira. Una petita anotació feta un capvespre a Tona sobre el sentit d'un instant ens pot donar la clau de tota una experiència vital .: “S'havia fet fosc, però el meu esperit captava una emanació luminiscent secreta”.